
Leona Harriet Woods (1919-1986) va ser una física nord-americana que va tenir un paper fonamental en un dels avenços científics més importants del segle XX: la posada en marxa del primer reactor nuclear de la història. Nascuda a Illinois i criada a Chicago, va destacar des de ben jove per les seves extraordinàries aptituds acadèmiques. Es va graduar en Física a la Universitat de Chicago amb només 18 anys i va obtenir el doctorat als 23, en una època en què la presència de dones en la recerca científica era encara molt minoritària.
Durant la seva etapa doctoral es va incorporar al grup de recerca dirigit per Enrico Fermi al Laboratori Metal·lúrgic de la Universitat de Chicago, un dels centres vinculats al Projecte Manhattan. L’equip treballava en el desenvolupament del reactor experimental Chicago Pile-1, que el 2 de desembre de 1942 va aconseguir mantenir per primera vegada una reacció nuclear en cadena de manera controlada i autosostinguda.
La contribució de Woods va ser decisiva perquè va participar en el disseny i la construcció d’uns detectors capaços de mesurar el flux de neutrons a l’interior del reactor. Utilitzant trifluorur de bor i les propietats de l’isòtop bor-10, aquests instruments transformaven un fenomen invisible en senyals observables i quantificables. Gràcies a aquesta tecnologia, els científics podien seguir en temps real l’evolució de la reacció nuclear i mantenir-ne el control amb precisió.
Després de l’èxit del primer reactor, Woods va continuar treballant al Projecte Manhattan a les instal·lacions de Hanford, on es produïa plutoni. Allí va contribuir en la identificació del problema causat pel xenó-135, un element que absorbia neutrons i reduïa el rendiment dels reactors. La comprensió d’aquest fenomen, conegut com a “enverinament per xenó”, va ser determinant per al desenvolupament segur i eficient dels reactors nuclears posteriors.
Acabada la Segona Guerra Mundial, Leona Woods va desenvolupar una carrera científica extensa en camps com la física d’altes energies, l’astrofísica, la cosmologia i les ciències ambientals. La seva trajectòria va estar marcada per la creació d’instrumentació científica i per la capacitat de fer observables fenòmens difícils de detectar. Va treballar en institucions de prestigi com l’Institute for Advanced Study, el Brookhaven National Laboratory, la Universitat de Nova York i la Universitat de Colorado. Tot i que sovint va quedar a l’ombra d’altres noms més coneguts, avui és reconeguda com una de les grans pioneres de la física del segle XX i una figura clau en el desenvolupament de l’energia nuclear.
Per saber-ne més: