Imatge del documental “Camins de dones”. Font: Museu del Ter

Amb motiu de l’exposició “Xinxes, puces i fabricantes; les treballadores del tèxtil al Ter”, el Museu del Ter va produir el documental “Camins de dones”. El relat es construeix de manera coral a partir dels records d’onze dones que treballaven a fàbriques tèxtils a la conca del Ter (la Colònia Borgonyà, la Colònia de Salou o Baurier i Filatures Manlleu) i la contextualització que en fa la historiadora Marina Cirera Gaja. Aquest audiovisual de breu durada planteja com el desplaçament diari de les dones a la fàbrica va influir en les seves vides i, alhora, com aquestes dones van donar forma a alguns d’aquests camins.

A partir del segle XIX, pràcticament tota la mà d’obra a les fàbriques tèxtils eren dones. La majoria no tenia estudis, i començaven a treballar de nenes per col·laborar amb les despeses de la família, ja que no estava ben vist que treballessin al camp i eren joves per casar-se. En una època en què no hi havia transport públic ni cotxes, l’única manera que tenien d’arribar al lloc de feina era a peu, sovint en trajectes que duraven més d’una hora i que feien en grup.

Els trajectes d’anada i tornada a la fàbrica eren un lloc de trobada, socialització, intercanvi d’experiències i, sobretot, de creació de nous imaginaris: era habitual que en aquests desplaçaments les dones i noies cantessin, resessin, fessin safareig i compartissin inquietuds. Van convertir-se en un espai que els era propi on tenien la llibertat per expressar-se i pensar-se tant individual com col·lectivament, i també en la ruta que més endavant conduiria el gènere femení a l’emancipació gràcies a la independència econòmica que la feina els proporcionava.

Recórrer aquests camins, però, també tenia el seu costat obscur. Per una banda, la indumentària i la tecnologia de l’època sovint forçava a les treballadores a caminar totalment a les fosques o en condicions meteorològiques molt adverses. Per l’altra, era habitual que els homes les espantessin i violentessin de formes diverses si les trobaven, tot plegat amb l’objectiu de cohibir-les, coaccionar-les i exercir control sobre seu, sobretot tenint en compte que socialment no eren gaire ben vistes.

“Fabricantes” era el nom despectiu que rebien aquestes dones pel fet de treballar a la fàbrica, que juntament amb acusacions de fer pudor i altres mostres de rebuig públic mostraven el disgust que generaven en la societat de l’època pel fet de no dedicar-se enterament a les feines de la llar o a ser mares. La realitat, però, era que moltes d’elles complien amb totes aquestes tasques alhora, fent el que es coneix com a doble jornal: no tenien ni temps lliure ni d’oci en absolut durant caps de setmana o un cop acabada la jornada laboral, i en cas de tenir fills lactants algunes es veien obligades a dur-los a la fàbrica, tot i que més recentment algunes van habilitar d’espais on els podien deixar mentre treballaven.

En conclusió, tant el documental “Camins de dones” com el mateix fet de fer camí per part d’elles van ser i són una manera de visibilitzar un grup de dones que la societat negava, juntament amb el seu treball, i permet documentar aquesta història sovint desconeguda en la memòria col·lectiva.

Per a saber-ne més:

Xinxes, puces i fabricantes. Les treballadores del tèxtil al Ter | Museu del Ter

Camins de dones | Departament de Cultura