El “Cànem” era el nom popular de la fàbrica Godó Hermanos y Cía, creada el 1882. Es dedicava a l’elaboració de jute per a la confecció de sacs i material divers. Ubicada al Poblenou de Barcelona, era una de les més grans del barri i hi van arribar a treballar unes 2000 persones, la major part de les quals eren dones. Durant molts anys també hi van treballar nens i nenes. El setembre de 1974 la revista del Poblenou Quatre Cantons (número 106/107) va fer una entrevista a dues ex-treballadores de la fàbrica, en la qual Zoila Garda feia referència al renom de “xinxes”:
“Yo trabajaba de mañanas. Teníamos media hora de desayuno y lo aprovechábamos para salir al mercado. Por eso, cuando la gente de la calle nos veía, decía: ya vienen “les del Cànem, les xinxes”, como también nos decían, pues por el trabajo olíamos muy mal”.
El renom és degut al fet que sortien a tota pressa per aprofitar la mitja hora de pausa de l’esmorzar, totes juntes, tal com fan aquests insectes. Anaven al mercat i “a les parades les deixaven passar perquè sabien que tenien el temps just. S’apartaven també les altres dones perquè, a conseqüència del pols del cànem, feien mala olor”. Ho explica Nicasi Camps en un article de Josep Maria Huertas Claveria, a La Vanguardia.
Cinc anys més tard, el 1979, Nicasi Camps, basant-se en l’entrevista i els seus records personals de veure “dia a dia, durant nou anys, sortir corrents com unes esperitades aquelles dones -amb el cap cobert amb un mocador- cap al mercat”, va escriure el monòleg “Les dones del Cànem” per a la revista musical Històries del Poble Nou. En uns dels fragments d’aquest text, la protagonista, una treballadora del Cànem, diu: “Ens deien les “xinxes”… No sé pas per què, ja que sang, no en xuclàvem a ningú… Potser pel tuf que les nostres robes deixaven anar. Amb el nostre mocador al cap, hivern i estiu, de matinada cap al Cànem…”
Placa a la Rambla del Poblenou, en record de les dones del Cànem
Font: Herodotptlomeu CC BY-SA 3.0 es
Xavier Benguerel, l’autor poblenoví per excel·lència evoca les obreres de Cànem a les seves memòries (Xavier Benguerel. Memòries 1905-1940. Barcelona: Alfaguara, 1971; Barcelona: L’Avenç, 2008): “Entre els meus primers records hi ha aquestes dones i aquestes criatures. Exhalaven un tuf espès, d’olis pesats, d’espart, de borra, de misèria. Com si no tinguessin edat, com si fossin bèsties de bast, energia a baix preu. Quan la sort hi ajudava, ho deien, morien entre els 35 i els 40 anys. A l’hora de dinar s’instal·laven pels voltants de la fàbrica. Seien a terra, els que tenien sort a l’ombra dels plàtans o de la petita zona d’ombra que, en aquella hora, feia la paret d’un magatzem, d’una taverna, d’una casa. Al cap d’uns quants anys –casualitat, què voleu fer-hi!–, a pocs metres de distància, van instal·lar-hi la caserna de la guàrdia civil. L’ordre és sagrat. Les vagues alteren producció, escandalls, beneficis. A les nou o a les deu de la nit, aquelles dones i aquelles criatures sortien com un ramat de la cleda.
Brutes, exhaustes, com somnàmbules. La majoria enfilava el camí de Pequín o de la Marbella, residències poètiques entre clavegueres, als sorrals de la platja. –Ara pleguen «les xinxes»! –Tapa’t el nas! Pudien. Sí, pudien. Me’n recordo. Em costà molt d’avesar-me a la idea que aquelles dones eren com la meva mare, la meva àvia, les meves ties; i aquelles criatures, una mica més grans que el meu germà, igual que ell i jo. En veure-les, callava, estamordit, sense comprendre, i m’arrapava a la mà protectora de la mare. Aquesta imatge lamentable: la sortida de les dones del Cànem, m’obsessionà mentre vaig viure al Poble Nou. Després, un va a la seva, oblida allò que li convé, que li fa nosa. Ara han passat seixanta anys. Hem patit dues guerres gairebé absolutes; de relatives, n’hem gaudit a desdir, i entre nosaltres, una de tràgica, d’interminable… Aquell noi que vaig ser, apocat, que es meravellava davant d’un tros de llauna brunyida o bé d’un cèrcol, em pregunta si encara hi ha dones i criatures com aquelles del Cànem que, en plegar, es refugien en barris de barraques. M’ho pregunta ansiosament, gairebé amb insolència, i jo, avergonyit, potser culpable, no trobo què respondre”.