Pintura emblemàtica del realisme social del XIX a Catalunya, La nena obrera presenta amb molt detall una nena treballant en un teler. La petita obrera o La petita teixidora són altres dels diferents títols amb què es coneix l’obra mestra del pintor Joan Planella.
La teixidora, Joan Planella (1882)
Existeixen dues versions de l’obra: la primera (1882) és la més popular i la que va fotografiar Francesc Català-Roca per al llibre Història de l’art català; la segona (1885 aprox.) és una rèplica del mateix artista desconeguda fins la seva aparició el 2012 a la casa de subhastes Balclis, quan va ser adquirida pel Museu d’Història de Catalunya (MHC). Segons Juan C. Bejarano Veiga, col·laborador del Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis, “les diferències entre una i altra fonamentalment consisteixen en tres elements: les mides (menors a l’última versió), la tècnica (més definida i acabada a la primera) i el colorit (una mica més alegre a la segona)”.
Planella il·lustra a La nena obrera una activitat il·legal, el treball infantil, amb elements de realisme i d’idealisme. Segons la historiadora Àngels Caba, “és un quadre de denúncia, però Planella hi mostra una visió fins a un cert punt romàntica i paternal”. La pintura va tenir èxit entre el públic i la crítica especialitzada, i els comentaris a la premsa foren en general molt positius. Tanmateix, el quadre va rebre crítiques dels diaris més conservadors: “Así el cuadro resulta antipático, y en vez de ser atractivo el progreso de la industria en un sistema de telar tan perfeccionado y completo, parece el antro del sufrimiento, el lugar del pesado martirio de la vida”, va escriure Federico Cajal a la revista La Ilustración.
Bejarano Veiga considera que “el quadre de Planella resulta un perfecte testimoni de la realitat industrial del període. En aquest sentit, l’artista va voler condensar-hi el treball infantil i femení del seu temps, a través de la figura d’una nena. La representació de treballadores en el món industrial o fabril resultava estranya (…), malgrat les obreres eren habituals en el sector tèxtil. (…)Totes elles estaven al servei d’un contramestre, que era el seu amo dins de la jerarquia de la factoria. Planella no s’oblidà de representar aquesta imatge de l’autoritat en el fons de la composició”.