Font: Brangulí / Arxiu Fundació TMB
Les dones han format part de la plantilla del Metro de Barcelona des de la posada en marxa del servei, l’any 1924. Tot i que la seva presència inicial va ser limitada a determinades funcions, el seu paper ha estat constant al llarg dels cent anys d’història del suburbà.
Amb motiu del Centenari de la xarxa de Metro, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) ha impulsat un treball de recerca històrica per analitzar i posar en valor el paper que les dones han desenvolupat a la companyia al llarg d’aquest segle de vida. Aquesta recerca permet observar l’evolució de la seva presència, les condicions laborals i els límits que van marcar la seva trajectòria professional.
Primeres feines, noves oportunitats
Durant les primeres dècades de funcionament del metro, les dones només podien exercir tres funcions professionals: taquillera, revisora i inspectora. Aquestes tasques formaven part del servei de moviment, un dels tres grans departaments de les companyies que explotaven el metro a Barcelona —el Gran Metropolitano de Barcelona i el Ferrocarril Metropolitano de Barcelona—, juntament amb el servei administratiu i el tècnic.
Treballar al metro va suposar per a moltes dones un important ascens social, especialment per a aquelles procedents de la classe mitjana-baixa. Tot i ser una feina exigent, oferia millors condicions laborals, més estabilitat i un salari superior al d’altres feines habitualment feminitzades, com el treball al camp, a les fàbriques o al servei domèstic. A més, s’emmarcava en un moment de creixement dels anomenats oficis femenins de “coll blanc” (com ara mecanògrafa, telefonista, infermera i bibliotecària), afavorits per l’augment progressiu de l’educació de les dones. Les treballadores del metro van representar, encara que tímidament, un pas més cap a la dona moderna.
Aquestes primeres treballadores també van ampliar les seves relacions socials més enllà de l’àmbit familiar i van obtenir un major reconeixement social, fet que els va permetre adquirir una nova mirada sobre el seu paper dins una societat encara profundament tradicional.
Límits, normes i evolució cap a la visibilitat
Malgrat aquestes oportunitats, la incorporació de la dona al metro va estar fortament condicionada per les normes socials de l’època. Una de les principals exigències per accedir a un lloc de treball era ser soltera o vídua, ja que el matrimoni comportava una excedència forçosa permanent. Aquesta normativa reflectia la idea que les responsabilitats familiars eren incompatibles amb una feina que requeria puntualitat i constància.
Durant dècades, aquestes dones no van poder accedir a altres funcions dins del metro, reservades exclusivament als homes. Tot i això, van ser una peça clau en el funcionament quotidià del servei i van contribuir a definir-ne una part important de la seva identitat, sovint esdevenint la cara visible i amable de les companyies davant dels usuaris.
No va ser fins a finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta del segle XX que les dones van començar a ocupar llocs de responsabilitat i a tenir una presència més visible en àmbits de comandament, tècnics i de direcció. Avui, cent anys després, les dones desenvolupen fins a 199 funcions professionals diferents al Metro de Barcelona, una evolució que mostra el camí recorregut cap a una major inclusió i reconeixement del seu paper dins el transport públic.
Per saber-ne més:
Llibre La dona treballadora al Metro de Barcelona: dona-treballadora-metro-barcelona.pdf